ADAGI .- Formulació que resumeix breument un principi moral o una observació de caràcter general. També s'anomena màxima o sentència.

AFÈRESI .- Supressió de fonemes o síl.labes inicials de mot. [Quim, per Joaquim]

AFORISME .- Frase breu que resumeix un principi filosòfic o moral, sense argumentar-lo. Màxima. Dita popular.

AL.LEGORIA .- Expressió paral.lela d'idees reals, de sentit directe, i d'imatges, de sentit figurat, que es corresponen entre elles, i fan referència a una mateixa significació. Metàfora continuada.

AL.LITERACIÓ .- Repetició d'un mateix so al llarg d'una composició. [Un ruc arrossega un carro]

AL.LUSIÓ (PERIFRÀSTICA) .- Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament.

AMFIBOLOGIA .- Ambignitat de significat, provocada per l'ús d'una construcció gramatical o d'una paraula polisèmica.

ANACOLUT .- Substitució de la construcció gramatical que correspondria lògicament, per una altra, per raons estilístiques. [Els homes que defensen uns principis, totes les conseqnències són acceptades]

ANADIPLOSI .- Repetició d'una o diverses paraules del final d'un vers en el principi del segnent.

ANÀFORA .- Repetició d'una o diverses paraules al començament d'una sèrie d'oracions per emfasitzar-les.

ANAGRAMA .- Paraula formada a partir de les lletres d'una altra paraula, ordenades de diferent manera. [la Sinera d'Espriu, a partir d'Arenys]

ANTÍFRASI .- Expressió que significa just el contrari del que sembla. Generalment té una intenció irònica. Veg. ironia.

ANTÍTESI .- Figura que consisteix a contraposar dues expressions que tenen significats contraris.

ANTÒNIM .- Mot que significa el contrari d'un altre.

ANTONOMÀSIA .- Figura que consisteix en la substitució d'un nom propi per un de comú, o viceversa, o per una perífrasi. [és un judes = traïdor; L'inventor de la penicil.lina = Flemming].

APÒCOPE .- Supressió de fonemes finals d'una paraula. [Anton, per Antoni; Montse, per Montserrat].

APOSICIÓ .- Juxtaposició d'una o diverses paraules, a unes altres de la mateixa categoria gramatical, amb funció explicativa o especificatica. [El futbol, l'esport rei,...]

APÒSTROFE .- Invocació o interpel.lació vehement a algú, ja sigui real o imaginari.

ARCAISME .- Mot que, malgrat pertànyer al sistema lingnístic, ha deixat d'usar-se.

ASÍNDETON .- Omissió de la conjunció de coordinació entre els diversos elements que podrien anar units per ella.

BARBARISME .- Mot, l'ús del qual és impropi de la llengua que s'està usant.

CACOFONIA .- Efecte acústic desagradable, provocat per la repetició de sons. Contrari d'eufonia.

CALAMBUR .- Fenòmen que es produeix quan les síl.labes d'una a o més paraules contigues, agrupades de manera diferent al que els és propi, gràcies a una altra partició de la tira fònica, produeixen un un sentit nou. [Si bada no menjarà el cavall = civada no...]

CARACTERITZACIÓ .- Atribució de trets, tant físics com psicològics, a un personatge. és directa si és feta explícitament, i indirecta si és el lector qui l'ha de deduir. Si la caracterització és dels trets físics, parlem de prosopografia, si es refereix als trets caractereològis, d'etopeia, i de retrat, si la caracterització és completa.

COMPARACIÓ .- Figura que cosisteix a relacionar dos fets o idees, en base a una semblança real o imaginària entre ells, amb la intenció de fer més comprensible el primer.

CONCATENACIÓ .- Repetició d'un mot d'una frase o d'un vers, en el segnent, a la qual segueix una successió de repeticions. Es tracta d'una seqnència d'anadiplosis, relacionades.

CONNOTACIÓ .- Significació figurada, gràcies a procediments diversos, que adquireixen els mots d'una llengua. és el fonament de la llengua literària. (Veg. denotació).

CULTISME .- Mot que ha estat incorporat al sistema lingnístic, en època recent, a partir de la seva forma llatina o grega i que, doncs, no ha sofert les transformacions pròpies de l'evolució lògica de la llengua.

DELISIÓ .- Supressió d'un mot que pot ser dedu_t pel context.

DENOTACIÓ .- Significació lèxica dels mots d'una llengua.(Veg. connotació).

DILOGIA .- Ambigüitat de significat, provocada per l'ús d'una construcció gramatical o d'una paraula que, en un mateix enunciat, vol dir coses diferents. Veg. amfibologia i equívoc.

DISFEMISME .- Substitució d'un mot o d'una expressió pertanyent al registre estàndard de la llengua per altres del registre vulgar. és el contrari d'eufemisme.

EL.LIPSI .- Figura que consisteix a suprimir una o més paraules d'una construcció gramatical, que s'han de sobreentendre pel context.

ÈMFASI .- Figura que consisteix a donar entendre més del que es diu, o, fins i tot, el que no és diu.

ENUMERACIÓ .- Acumulació successiva d'idees, fets, atributs, conceptes o imatges referits a una mateixa cosa.

EPANADIPLOSI .- Repetició d'una mateixa paraula al principi i al final d'una frase.

EPÈNTESI .- Addició de fonemes o síl.labes al mig d'un mot. [la infixació, p.ex.]

EPIFONEMA .- Exclamació o comentari al final d'un text, en què l'autor reflexiona sobre el que acaba de dir.

EPÍMONE .- Repetició d'una paraula, d'una expressió o d'un vers en un text.

EPÍTET .- Adjectiu que remarca una qualitat que és inherent al substantiu.

EQUÍVOC .- Paraula o expressió que té un doble sentit. Veg. amfibologia i dilogia.

ETOPEIA .- Descripció dels trets de caràcter d'un personatge. Si la descripció és física, parlem de prosopografia. Si és tant física com de car&agrav e;cter, parlem de retrat.

EUFEMISME .- Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra, pretesament més adequada.

EUFONIA .- Efecte acústic agradable, provocat per la repetició de sons. Contrari de cacofonia.

EXCLAMACIÓ RETòRICA .- Figura que consisteix a expressar amb certa vehemència l'alegria, la tristesa, el dolor, i, en general, els sentiments i les emocions.

GRADACIÓ .- Exposició successiva i en ordre progressiu, generalment ascendent, de mots que precisen o amplifiquen la significació dels anteriors.

HABILITACIÓ .- Substitució d'un element per un altre de classe gramatical diferent, que, no obstant això, exerceix la mateixa funció, en aquell context.

HIPÈRBATON .- Alteració de l'ordre lògico-gramatical de les paraules o les frases.

HIPÈRBOLE .- Exageració retòrica, que , interpretada literalment, deforma la realitat.

HOMOFONIA .- Identitat fonètica entre paraules que tenen significats diferents.

IMATGE .- Relació explícita, de tipus comparatiu, que s'estableix entre elements reals i imaginaris. Diferent de la metàfora en el fet que en aquesta no hi ha nexos comparatius. De vegades s'utilitza també per englobar, conceptualment, el símbol, la metàfora i la comparació.

INTERROGACIÓ RETÒRICA .- Figura que consisteix a formular, emfàticament, una pregunta que no espera resposta, perquè se suposa òbvia.

INVERSIÓ SINTÀCTICA .- Es produeix quan una part de l'oració, o tota ella, capgira el seu ordre lògic. [Fuig l'enemic espaordit].

IRONIA .- Figura que consisteix a considerar, aparentment, vertadera i certa una afirmació evidentment falsa. El que es diu és el contrari del que es vol dir. Veg. antífrasi.

JUXTAPOSICIÓ .- Supressió dels nexes de subordinació.

LÍTOTE .- Figura que consisteix a negar el contrari del que es vol afirmar. [No és bo que... = és dolent].

METÀFORA .- Identificació entre dos elements, inicialment, diferents, de manera que l'un substitueix efectivament l'altre en el context. és possible gràcies a una comparació implícita. Veg. imatge.

METÀTESI .- Alteració en l'ordre dels sons en un mateix mot. [ catredal, per catedral]

METONÍMIA .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro parte (una part en lloc d'una altra part). Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda una relació de: causa a efecte, continent a contingut, lloc de procedència a cosa que procedeix d'allí, símbol a cosa significada, etc. [Llegir Espriu = un llibre/poema d'Espriu; beure un priorat = un vi del priorat; respectar els cabells blancs = la gent gran].

MITE .- Fet, personatge, idea que, més enllà del temps i de l'espai, assoleix un valor universal en un context cultural, independentment de la seva inclusió en una obra literària, i es converteix en un referent per a la conducta humana de la col.lectivitat.

NEOLOGISME .- Mot de nova creació.

ONOMATOPEIA .- Imitació lingnística de sons reals.

OXÍMORON .- Contradicció excloent entre el significat de dues paraules que, en el text, estan en contacte. [alegres plors; foscor clara].

PALÍNDROM .- Mot o frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d'esquerra a dreta. [Roma / amor].

PARÀBOLA .- Al.legoria que conté un ensenyament moral.

PARADOXA .- Expressió d'una idea, aparentment, contrària a la que s'expressa com a vertadera. S'afirma alguna cosa que sembla absurda en relació amb el text en quèapareix.

PARÀFRASI .- Reproducció amplificadora d'un text. Per extensió, qualsevol reproducció lliure (amb modificació, supressió o amplificació).

PARAGOGE .- Addició de fonemes o síl.labes a fi de mot. [La sufixació, p. ex.].

PARAL.LELISME SINTÀCTIC .- Repetició d'una mateixa estructura sintàctica en diverses frases seguides.

PARÈNTESI .- Comentari que s'insereix en una frase. De llargada diversa, té entonació pròpia.

PARONOMÀSIA .- Joc de paraules que s'estableix entre mots de fonètica semblant. També és l'ús d'un mateix mot amb sentits diferents.

PERÍFRASI .- Figura que consisteix a expressar alguna realitat o imatge amb més paraules de les precises.

PERSONIFICACIÓ .- Figura que consisteix a atribuir qualitats humanes a animals, plantes o éssers inanimats. Si l'element personificat parla, la figura retòrica l'anomenem prosopopeia. No obstant això, personificació i propospopeia sovint són usades amb significació sinònima.

PLEONASME .- Repetició d'una paraula o d'una idea. Expressió redundant.

POLÍPTOTON .- Repetició de la part invariable d'un mot (el lexema), mentre es canvia la part gramaticalment variable.

POLISÍNDETON .- Repetició de les conjuncions de coordinació, amb la finalitat de remarcar algunes paraules o de donar més vivacitat al text.

PRETERICIÓ .- Figura que consisteix a fer veure que no es diu allò que de fet interessa dir i es diu.

PROSOPOGRAFIA .- Descripció dels trets físics d'un personatge. Si la descripció és del caràcter, parlem d'etopeia. Si és tant física com de caràcter, parlem de retrat.

PROSOPOPEIA .- Figura que consisteix a donar veu humana, i doncs, les seves qualitats, a animals, plantes o éssers inanimats. Si no parla i només li són atribu_des qualitats humanes, la figura retòrica l'anomenem personificació. No obstant això, personificació i propospopeia sovint són usades amb significació sinònima.

PRÒTESI .- Addició de fonemes o síl.labes a principi de mot. [la prefixació, p.ex.].

QUIASMA .- Canvi d'inversió de l'ordre de les paraules d'un grup sintàctic, en el segnent, de manera que entre ells presenten un ordre simètric, però creuat (SN+V/V+SN). [Els homes passen, roman la terra].

REDUNDÀNCIA .- ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició.

RETICÈNCIA .- Interrupció de l'oració, a fi de deixar suspesa la seva exposició, que, no obstant això, deixa entendre el que es calla.

RETRAT .- Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és només del caràcter, parlem d'etopeia. Si és física, de prosopografia.

SEMICULTISME .- Mot que va ser incorporat al sistema lingnístic en una determinada època, a partir de la seva forma llatina o grega i que, doncs, només ha sofert les transformacions pròpies de l'evolució lògica de la llengua, des d'aquell moment.

SENTIT FIGURAT .- Significat nou que prenen les paraules en un text, distint a l'habitual.

SIL.LEPSI .- Alteració de la concordança morfosintàctica.

SÍMBOL .- Representació d'un concepte per un altre amb el qual manté una relació d'analogia merament convencional. Sovint, determinats símbols van lligats a concrets àmbits culturals.

SÍMIL .- Comparació que no té com a objectiu expressar la superioritat, la inferioritat o la igualtat, sinó un judici qualitatiu.

SIMILICADÈNCIA .- Repetició d'un mateix conjunt fònic, o molt semblant, al final de frases o de sintagmes consecutius.

SÍNCOPE .- Supressió de fonemes al mig d'un mot. Generalment, té un caràcter col.loquial. [Pro, per però].

SINÈCDOQUE .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro toto (una part en lloc de la totalitat), o totum pro parte (la totalitat en lloc d'una part"). Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda una relació de: gènere per l'espècie, el singular pel plural, o viceversa. [bordava l'animal = el gos; el cavall és... = els cavalls].

SINESTÈSIA .- Figura que consisteix a associar dos elements, un de real i l'altre imaginari, provinents de dos camps sensorials diferents. [Un vi d'aroma d'àngel].

SINÒNIM .- Mot que té un significat equivalent al d'un altre.

SUSPENSIÓ .- Interrupció momentània de l'oració que l'autor acaba per finalitzar.

TAUTOLOGIA .- Repetició d'una mateixa idea o pensament, expressat de manera diferent.

TROP .- Figura que consisteix a canviar la significació ordinària d'un mot per una de sentit figurat, que s'entén pel context. Són trops la metàfora, la metonímia i la sinècdoque.

Tornar a l'inici de la plana de Retòrica