dissabte, 29 de febrer del 2020

Timbre març (2020)

Al mes de març escoltarem dos fragments de l'Ouverture en Do de Marianne von Martines (1744-1812). 

Marianne von Martines fou una compositora, pianista i cantant austríaca, de família espanyola exiliada a Nàpols després de la Guerra de Successió. El seu pare era majordom del nunci apostòlic a la Cort Imperial de Viena.
La seua tutela educativa, com la dels seus germans, va anar a càrrec de Metastasio, que projectà els seus coneixements musicals en ells, especialment en Marianna. Ben aviat va aconseguir que fera classes de clavecí amb Haydn.
Gràcies a Metastasio, Marianna també disposava d’uns coneixements generals molt superiors als estàndards que solien assolir les dones en aquell temps. Parlava italià i alemany com a llengües mare, però segons consta en una carta autobiogràfica dirigida al pare Martini, també dominava el francés, i segons el musicòleg Charles Burney, present a Viena a l’època, també podia parlar anglés.
La música de Martines va ser reconeguda i premiada en l’àmbit europeu. El 1773 fou nomenada membre honorària de l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya, i fou la primera dona a rebre aquest honor.
Marianne no va poder obtenir mai un càrrec important a la cort, ja que la seua condició de dona ho feia impensable. 

dissabte, 1 de febrer del 2020

Timbre febrer (2020)

Per a Elisa és una bagatel·la per a piano sol, composta en la menor per Beethoven. És una de les obres més conegudes del compositor. La peça va ser publicada per primera vegada en 1867 en una transcripció de Ludwig Nohl, suposadament basada en un manuscrit autògraf de l'existència del qual no existeix cap prova.
El musicòleg i pianista Lucca Chiantore ha demostrat en la seua monografia Beethoven al piano (Barcelona, 2010) que existeixen proves suficients per a afirmar que Beethoven no va ser qui va donar la forma definitiva a aquesta obra, i que Ludwig Nohl es va basar, en realitat, en els esbossos del conegut manuscrit 116 de la Beethoven Haus.
 La bagatel·la és una composició musical àgil i curta, sense més pretensions, originària del moviment romàntic i generalment de caràcter "melós". La seua forma sol ser A-B-A, amb coda final. Les bagatel·les s’escriuen, generalment, per a piano sol.
Podeu escoltar-la ací:

diumenge, 3 de novembre del 2019

Timbre novembre (2019)


En novembre escoltarem a la megafonia del centre un fragment inicial de la Badinerie de la Suite orquestral n. 2 BWV 1067 per a flauta i cordes de J.S. Bach (1685-1750).
La suite és una composició musical instrumental que consta d'un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals, tradicionalment, es basa en un ritme de dansa. Els diferents moviments es troben en la mateixa tonalitat (es podia canviar de tònica major a menor o a l'inrevés) i contrasten en ritme i caràcter. El nom de suite, precisament es deu a ser un conjunt de fragments o peces que sonen uns darrere dels altres, com una successió.


La Badinerie o badinage és una dansa breu i molt viva. Pren el seu nom del verb francès badiner (fer broma).  El terme va començar a usar-se a causa de la inclusió d'aquesta dansa com un dels moviments de la suite barroca, en veure’s com una peça breu, juganera i alegre.

Aquest fragment va sonar al timbre de l’IES entre maig de 2011 i maig de 2012.

Podeu escoltar-la completa al següent vídeo:

dimarts, 4 de juny del 2019

Timbre juny (2019)

En juny escoltarem a la megafonia del centre un fragment inicial de la Xicoteta serenata nocturna  de W. A. Mozart (1756-1791).
Podeu escoltar-la completa al següent vídeo:


diumenge, 31 de març del 2019

Timbre abril (2019)

Durant el mes d'abril escoltarem el fragment final del Minuet del Septet en Mib M, op. 20 de L.V. Beethoven.
Per a l'època de la composició d’aquesta peça per la poc usual combinació de set instruments (violí, viola, violoncel, contrabaix, clarinet, trompa i fagot) i acabada en 1800, Beethoven tenia 30 anys, portava set establert a Viena, i la sordesa havia començat a inquietar-lo seriosament. Mentrestant, desenvolupa una ingent producció cambrística, per satisfer l'ànsia musical dels seus amics nobles. La noblesa i l'alta burgesia acabaven de descobrir la natura, de manera que la música que burgesos i nobles aficionats podien executar en tertúlies a l'aire lliure tenia gran demanda.
El Septet va ser un èxit immediat des de la seua aparició, encara que Beethoven mantindrà perennement amb l'obra certa distància. Dirà, més tard: "... hi ha en ell molta imaginació però poc art ... En aquella època jo no sabia compondre, ara crec que sí que sé".
Escolteu el Minuet complet:

dijous, 28 de febrer del 2019

Timbre març (2019)

Al mes de març escoltarem 3 fragments del Children's Carnival op. 25 d'Amy Beach:
  • Promenade
  • Pantalon
  • Harlequin 
Amy Beach estudia piano amb sa mare, Clara Imogene Marcy Cheney, convertint-se ràpidament en una nena-prodigi de l'instrument, que fa el seu primer recital als 7 anys.
 El 1875 la seua família es trasllada a Boston. Allà estudiarà harmonia, contrapunt i composició. Deu anys després debuta amb una de les orquestres més importants dels EUA, la Simfònica de Boston.
Casada amb el Dr. Henry Beach, limita les seues aparicions públiques, dedicant-se gairebé en exclusiva a la composició. Autora pionera - és la primera americana a compondre una simfonia- va aconseguir obrir les portes de les societats musicals de l'època a les moltes dones que al segle XX desitjaven veure interpretades les seues obres. El seu estil, no alié a les influències de Wagner, Brahms i Debussy, s'enriqueix amb el folklore americà i amb el seu talent per ideació de melodies.
Després de la mort del seu marit en 1910, reprén la seua carrera interpretativa amb una gira que comença a Alemanya i per la qual es dóna a conéixer com a intèrpret i compositora per Centreeuropa, tornant als EUA en 1914, per dedicar-se amb èxit a la seua carrera de pianista i compositora. 
 

dimarts, 29 de gener del 2019

Timbre febrer (2019)

Al timbre de febrer escoltarem un fragment de l'obertura d'Orfeu als inferns de J. Offenbach (1819-1880).
Orfeu als inferns (Orphée aux enfers) és una òpera còmica en quatre actes amb música de Jacques Offenbach. Va ser estrenada al Théâtre des Bouffes de París el 21 d'octubre de 1858.
Va ser la primera vegada que Offenbach va usar la mitologia grega com a teló de fons per a una de les seues bufonades. El fragment que escoltarem, galop infernal, és famós fora dels cercles clàssics com la música del "Can-can" (fins al punt que la melodia és coneguda erròniament com “Can-can).
Orfeu als inferns és una burlesca adaptació del mite grec d'Orfeu i Eurídice. Orfeu és músic i Eurídice no és precisament un exemple de fidelitat conjugal. Plutó, que la festeja, com altres tants, oculta la seua veritable identitat i es fa passar per un tal Aristeu, un fabricant de mel. També Júpiter el rei dels déus, la pretén i per aconseguir-la es transforma en mosca, passant per l'ull del pany.
Quan Eurídice mor, Orfeu, encara que la detesta, ha d'anar a l'infern per rescatar-la, d'acord amb el que s’estableix. En l'infern veurà de tot: déus que ballen el can-can, que s'oposen a Júpiter cantant La Marsellesa o que dansen un minuet. Al final d'aquest accidentat viatge, just quan Orfeu està a punt de tornar a la Terra amb Eurídice, Júpiter li dóna una puntada de peu que l'obliga a girar-se. Eurídice, així, retorna als inferns, on és rebuda amb goig a una desenfrenada bacanal.


Timbre març (2020)

Al mes de març escoltarem dos fragments de l' Ouverture en Do de Marianne von Martines (1744-1812).  Marianne von Martines fou una...